Col·legi de sant Josep (jesuïtes) (València)

 dibuixar només les fronteres, Roman Catholic school (en), fenced area (en)

«La percepció que tenim de les ciutats com un tot continu i homogeni de cases i carrers és el resultat d’una llarga història. Encara a final del xix, moltes de les que avui són ciutats pavimentades eren espais amb més camp que superfície edificada […] Així era València, una població de 200.000 habitants disseminats per un gran espai rural, que es comunicaven per camins d’horta quan, el 1880, es va construir el Col·legi de Sant Josep, en un lloc de la ciutat apartat del centre o, per fer servir la terminologia jesuítica, “lluny del mundanal soroll”.»

Ramiro Reig

«En 1930, el col·legi privat dels jesuïtes proporcionava una formació secundària que només les classes més privilegiades podien costejar als seus hereus. Encara que també disposaven d’altres instal·lacions menys luxoses, les escoletes, per als fills barons dels treballadors que vivien per l’entorn. […] Entre 1931 i 1936, la República va realitzar un projecte de modernització i progrés basat en el principi escola per a tots. […] L’edifici dels jesuïtes de València passà a ser la seu de l’Institut Escola, de la unificada Escola Normal de Magisteri i, des de l’1 de febrer de 1937, de l’Institut Obrer de Segon Ensenyament.»

Cristina Escrivà


«Tornaran a aparèixer les processons, les taules de gimnàstica, els partits de futbol, les cucanyes, les carreres de cambrers, els bous al carrer i les traques del dia del sant patró. A l’exterior, la urbanitat progressava lentament; era 1945, havia acabat la guerra mundial i, a final d’any, acabada la urbanització de la Gran Via vora el passeig de la Petxina, no tardaran a arribar els tramvies grocs, per a girar i tornar en sentit contrari, abans que Manuel Vicent els descriguera de blau i blanc. […] El paisatge circumdant varia lentament encara que sense incidències notables fins que s’alça la finca Ferca, construïda entre 1949 i 1950.»

Adolf Herrero


«Des de principi dels setanta, ara fa ja quasi quaranta anys, el paisatge que comparteixen el Botànic i el Col·legi de Sant Josep ha sofert avatars ben diversos. Però allò més important, o més definitori, potser és que en aquestes quatre dècades, envoltat ja per un entorn completament construït, haja passat a constituir-se en una fita paisatgística, diguem-ne verda, integrada definitivament en la vida ciutadana. De la devaluació al rescat d’un paisatge.»

Carles Dolç i Josep Maria Sancho