Jardí Botànic (València)

 Parc, jardi, botanical garden (en)

El Jardí Botànic de la Universitat de València va ser fundat el 1567. Durant més de 200 anys va ser un hort de plantes medicinals, lligat als estudis de Medicina. Fins el s. XIX, va ocupar diferents llocs en la ciutat de València. Fou l’any 1802 quan la Universitat el va traslladar definitivament a l’Hort de Tramoieres, fora dels murs de la ciutat, en les rodalies del convent de Sant Sebastià, prop de les Torres de Quart.

Al llarg del s. XIX s’hi donaren classes de botànica i es realitzaren assaigs d’aclimatació de plantes d’interès agrícola. Durant el s. XX, el Botànic va sofrir un llarg període d’abandó fins que, el 1987, la Universitat va iniciar un projecte de restauració integral que conclogué al 2000.

Actualment el Jardí dedica la seua investigació al coneixement de la diversitat vegetal, la conservació de les espècies rares, endèmiques o amenaçades de la flora de la mediterrània i la conservació dels hàbitats naturals. A més, té una incessant activitat educativa i cultural portada a terme pels gabinets de didàctica i de cultura i comunicació.

Al inici del 1802, el rector Vicent Blasco va encarregar a Francesc Gil el disseny del Jardí Botànic a l’Hort de Tramoieres. Antoni Josep Cavanilles va assessorar el rector i va participar activament en el projecte. Durant dos anys es van traslladar plantes de l’Albereda i del jardí de l’arquebisbat de Puçol, s’habilitaren instal·lacions i s’adquiriren llibres i materials per a les classes.

El 1805 va ser nomenat director del nou jardí botànic Vicent Alfonso Lorente, qui creà l’Escola Botànica ordenada segons el mètode sexual de Linné. Inaugurà el Jardí el 1806 i seguidament començaren les classes. Però el desenvolupament del Jardí es veié forçat a aturar-se amb l’entrada de les tropes napoleòniques a la ciutat, el 1811. Lorente fou empresonat i condemnat a mort, de la qual se salvà gràcies a la intervenció de Léon Dufour, un metge i naturalista que acompanyava les tropes. Quan s'hi retiraren les tropes, Josep Paulí es va fer càrrec de la direcció, però fins que Josep Pizcueta Donday en va ser el director no s’inicia veritablement el procés de recuperació. El Jardí va assolir la màxima esplendor de la seua història: es va augmentar la col·lecció de plantes, es construïren instal·lacions per al seu conreu i l’Escola Botànica es va modernitzar amb l’aplicació del sistema d’ordenació del mètode natural d’Endlicher.

Els següents directors del Jardí en el que resta de segle foren Rafael Cisternas (1867-1876), Josep Arévalo Baca (1876-1888) i Educard Boscà (1888-1913). Sota la direcció del segon es va eixamplar el Jardí per al desenvolupament de l’agricultura i es construí l’hivernacle de la bassa. Amb Boscà es va realitzar l’última gran construcció del Jardí: l’umbracle. A la darreria del segle, les classes de botànica es van deixar de fer al Botànic i van passar a l’edifici de La Nau, l’antiga seu de la Universitat de València.

El Jardí sofreix els esdeveniments històrics que tenen lloc durant la primera meitat del s. XX: les guerres colonials, la Guerra Civil, la postguerra i la riuada del 1957. En aquest període de decadència en va ser director Francesc Beltran, que es va encarregar del manteniment de les col·leccions i del intercanvi de llavors, així com de l’elaboració d’un fitxer de les plantes conreades. Però tot plegat es va perdre amb la inundació provocada per la riuada. Els dos anys següents es treballà per a recuperar el Jardí retirant el fang i netejant-lo. El 1962 va morir Beltran i li prengué el relleu Ignacio Docavo.

Les primeres accions que portà a terme Docavo se centraren en la recuperació dels edificis per tornar a habilitar la biblioteca, l’herbari i el planter. A l’exterior sols restaven plantats grans arbres, i l’umbracle i els hivernacles estaven molt deteriorats. El jardiner i paisatgista Joan Pañella fou l’encarregat de remodelar-los per a instal·lar-hi un jardí d’ombra i un de tropical. Més tard, Pañella també va fer-se càrrec de la creació d’un jardí de plantes suculentes.

També sota la direcció de Docavo el Jardí reinicià l’activitat docent; en primer lloc, amb les classes pràctiques de Botànica de la Facultat de Ciències, a les quals a s’afegiren després les de Biològiques i Farmàcia.

El 1985, el Jardí Botànic és considerat en els Estatuts de la Universitat com un “centre universitari de recerca, docència i cultura” i passa a dependre del Rectorat. Dos anys més tard, el rector Ramon Lapiedra nomena director del Jardí el catedràtic de la Facultat de Farmàcia Manuel Costa i li encarrega l’elaboració del projecte de restauració integral.

La restauració es va portar a cap en dues fases: la primera (1989-1991) tenia per objectiu la recuperació de l’espai enjardinat, que incloïa la restauració dels edificis i l’ampliació de les col·leccions de plantes. S’instal·laren noves col·leccions als hivernacles (orquídies, bromeliàcies, plantes suculentes, tropicals i carnívores) i s’obriren al públic. També s’hi va tornar a plantar l’Escola Botànica, d’acord amb els conceptes moderns de sistemàtica. El 12 de juny del 1991, les portes del Botànic es van obrir al públic. El Jardí va emprendre una renovada etapa de divulgació científica, activitats educatives, recerca en biologia de la conservació i activitats culturals.

La segona fase de la restauració comprenia la construcció de l’edifici d’investigació, que fou inaugurat el 18 de maig del 2000. Es nomenat nou director del Botànic Antoni Aguilella i s’enceta una nova etapa: la ciència, la cultura i la natura són els tres puntals del Jardí del segle XXI.